Les eternes paradoxes iemenites
...
Rere l'atac de l'Aràbia Saudita al Iemen hi ha la por
històrica que produeix aquest país, pobre però irreductible, i la pugna
silenciosa amb Qatar
Edificis malmesos per l'atac de l'Aràbia Saudita Amnesty International
FRANCISCO VEIGA
Directa..
27/03/2015
El que està succeint al Iemen sembla transportar-nos més de
50 anys enrere, quan, el 1962, va esclatar la guerra civil que alguns llibres
anomenen la Guerra Civil
del Iemen del Nord i que es va prolongar, amb més o menys precisió, fins al
1970. Aquesta denominació restrictiva resulta bastant errònia, ja que el que va
començar com un conflicte intern dins el país, aviat va derivar en una espècie
de teatre de guerra civil a tot el món àrab. Perquè el cert és que, després del
cop d'estat que va derrocar l'imam Al-Badr (zaidita, és a dir, xiïta) i que va
portar a la proclamació de la república, saudites i egipcis es van implicar a
fons en el conflicte. Els saudites, fent costat als reialistes, amb el suport
de centenars de mercenaris, molts d'ells britànics.
Després del cop d'estat que va derrocar l'imam Al-Badr i va
portar a la proclamació de la república, saudites i egipcis es van implicar a
fons en el conflicte
L'Egipte del general Gamal Abdel Nasser, al cantó dels
republicans, va intervenir amb una escalada de tropes que, el 1967, ja
suposaven entre 40.000 i 70.000 efectius. No és casualitat que el Museu de
l'Exèrcit del Caire tingui una sala dedicada a aquesta expedició, que per la
majoria d'analistes va ser una espècie de Vietnam egipci. Perquè, a la
frustració de perdre homes i material al Iemen, s'hi va afegir el cop de tenir
algunes de les millors unitats militars en aquest país mentre els israelians
atacaven Egipte en la guerra dels Sis Dies, el juny de 1967.
Tanmateix, els republicans van vèncer i els partidaris de
retornar el tro a l'imam Al-Badr van perdre. Amb ells, l'Aràbia Saudita, qui
tanmateix no va renunciar a continuar posant cullerada al Iemen, una vegada i
una altra i des de vies diverses.
Potser la més catastròfica de totes va tenir lloc el 1990,
quan 800.000 emigrats iemenites a l'Aràbia Saudita van ser forçats a tornar al
seu país de manera immediata com a represàlia contra el govern de Sanaa, lleial
a Saddam Hussein, per haver-se negat a condemnar la invasió de Kuwait per part
de l'Iraq. L'expulsió taxativa dels treballadors iemenites va tenir un impacte
doblement catastròfic: va generar una crisi humanitària descomunal que es va combinar
amb un xoc econòmic per la pèrdua de les remeses en divises que van deixar
d'enviar els expulsats. A més, la desocupació va pujar de cop fins al 25%. Mig
milió de persones retornades van anar a parar a camps de refugiats; altres van
ser compensades amb l'adjudicació de càrrecs funcionarials, una mesura que va
escombrar la meitat del pressupost iemenita per a l'any 1991.
Tot això succeïa gairebé immediatament després de la
unificació. L'impacte social i econòmic al Iemen va ser descomunal i, els anys
posteriors, experts internacionals van fer estudis molt complets sobre el
fenomen, tot i que amb prou feines van tenir repercussió informativa als
mitjans occidentals.
La ingerència saudita no s'atura
L'apetit saudita d'ingerència al Iemen tendeix a ser
pantagruèlic i no s'atura en matisos. Així, el 1994, durant la guerra civil del
nord contra el sud, Riad va subministrar avions de combat MiG 29 russos,
llavors d'última generació, als surenys. El més cridaner era el fet que el
règim del sud (República Democràtica del Iemen) era d'orientació socialista i
fins i tot marxista. A canvi, quan Osama Bin Laden va marxar de l'Aràbia
Saudita, va intentar usar el Iemen com a base d'operacions –no en va, el seu
pare havia nascut allà– contra la monarquia dels Saud. Les tribus iemenites es
van oposar a aquests plans i així va ser com Bin Laden va acabar a
l'Afganistan, des d'on va organitzar els atemptats de l'11-S. I on, per cert,
el contingent de voluntaris iemenites era el tercer en efectius dins la llavors
naixent Al-Qaida.
Ja el 2009, forces saudites van lluitar contra els
insurgents houthis; la seva capacitat militar era tan deficient que van haver
d'incloure assessors i soldats de les forces especials del Marroc, Jordània i
el Pakistan fins a sumar un total de 3.000 homes. Tot i així, no van poder
evitar que els houthis envaïssin territori saudita i prenguessin més de 200
presoners.
El 1962,
l 'Aràbia Saudita va intervenir contra els sunnites
republicans al costat dels xiïtes monàrquics
Tota aquesta història ens transmet la justa idea que el que
està succeint al Iemen no és nou; només ho sembla, per la desatenció que,
durant anys, han dedicat els mitjans occidentals a aquest país fascinant i
estrany. Afirmar que, allà, l'Aràbia Saudita lluita contra l'Iran és ignorar
que el 1962 va intervenir al costat dels xiïtes monàrquics contra els sunnites
republicans. Com hem vist en
els paràgrafs anteriors, els motius saudites són canviants segons les
circumstàncies. Però l'objectiu és sempre el mateix: la por històrica
que els produeix el Iemen, pobre però irreductible i digne. I, darrerament, la
pugna silenciosa –però molt real– entre l'Aràbia Saudita i Qatar. Una vegada
més, les alineacions en els conflictes de l'Orient Mitjà responen a tensions
internes que no sempre encaixen en la lògica dels interessos o les
categoritzacions argumentades per les potències occidentals.
Hem de témer molt que, una vegada més, la intervenció
saudita només serveixi per incrementar la destrucció a canvi d'unificar els
iemenites contra Riad. Més que aventurat, quasi sembla insensat suposar que els
saudites puguin posar ordre en la política tribal iemenita. Retornar el
president Al-Hadi al govern pot ser la solució? Potser ha arribat el moment de
recordar que el ja expresident Abd al-Rahman Rabbuh al-Mansur al-Hadi era, el
1990, un general de les forces armades de la República Popular
Democràtica del Iemen. És a dir, del marxista Iemen del Sud. Crida l'atenció
que els estatunidencs –tan suspicaços davant dels líders polítics i militars
amb passat roig– ara defensin la qualitat democràtica d'un home que va acabar
desertant al nord i va liderar les seves tropes en la presa de la seva pròpia
ciutat natal, Aden, durant la curta però sanguinària guerra civil de 1994.
Entre les unitats que van prendre la capital dels marxistes
del Sud, cal recordar-ho, hi havia milícies salafistes, integrades per molts
veterans de l'Afganistan, aquells que havien estat amb Bin Laden. Van dur a
terme un saqueig sistemàtic d'Aden, es van emportar tot allò que van poder, des
dels tiradors de les portes als camions de les escombraries provinents de
donacions internacionals. Com a premi, el president Saleh, que anys després
seria derrocat per la primavera àrab, va nomenar vicepresident el general
Al-Hadi. Sí, el mateix que ara ha corregut a demanar ajuda als saudites.
Mentrestant, l'injuriat expresident Saleh dóna suport els seus anteriors
enemics, els houthis, que acaben de conquerir Aden.
Francisco Veiga és professor del Departament d'Història
Moderna i Contemporània de la UAB ,
coordinador de l'Eurasian Hub i el Grup de Recerca en Història Actual i autor,
juntament amb Leyla Hamad Zahonero i Ignacio Gutiérrez de Terán, del llibre:
Yemen. La clave olvidada del mundo árabe, 1911-2011, Alianza Editorial, 2014...( Al igual muy buen conocedor del antiguo Imperio Otonamo y la Historia de los Balcanes y la Guerra fría)
y ver
El gran tablero de ajedrez en Oriente Medio gira hacia Yemen
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=197067
y ver
http://barometrointernacional.bligoo.com.ve/por-sergio-rodriguez-gelfenstein-yemen-la-posibilidad-cierta-de-un-fuego-incontrolable
y
No hay comentarios:
Publicar un comentario