Història
reenfocada
El procés independentista va creant la seva hegemonia
cultural passant pel seu sedàs dades i fets
Marc Andreu Barcelona 10 SEP 2014 –El País.
Está claro que en toda investigación histórica la selección y ordenación de
los datos es función de la perspectiva o punto de vista adoptado por el
historiador”. És el ponent de la Constitució Miguel Herrero de Miñón qui ho diu
al pròleg de
La cuestión catalana (Crítica), que els historiadors
Carme Molinero i Pere Ysàs acaben de publicar. El llibre aporta precisió en
l’anàlisi d’un període, el de la Transició a Catalunya, de revisitació
obligada. Però, tal com fa Josep Fontana amb l’obra que publicarà a l’octubre,
La
formació d’una identitat.
Una història de Catalunya (Eumo), o amb
el llibre en què treballa amb col·legues espanyols “sobre el problema de les
Espanyes i la seva manipulació”, queda clar que la història i la historiografia
són clau a l’hora de construir discursos, legitimitats polítiques i qualsevol
consens social o nacional. És el que Gramsci en deia “hegemonia cultural”. I
avui, a Catalunya i a Espanya, el consens de la Transició ha saltat pels aires.
I, com en la política, tot queda també obert pel que fa al discurs històric.
1. Rafael Casanova i els herois caiguts
El sobiranisme que avui es mesura de nou al carrer i reclama fer-ho a les
urnes se sent convocat per la Història. Així resa el lema oficial d’un
Tricentenari que dirigeixen dos periodistes sense títol d’historiador —Miquel
Calçada i Toni Soler— per a un govern on hi ha molts historiadors: Ferran
Mascarell, Santi Vila, Ramon Espadaler... i el soci Oriol Junqueras. El cas és
que l’independentisme a l’alça no ha desaprofitat el camp de batalla memorial
que suposen els darrers 300 anys. S’han impulsat seleccions de dades i fets
històrics en llibres, novel·les, documentals, exposicions, congressos o
discursos per reenquadrar o reenfocar el passat en funció del nou paradigma
independentista. No sempre es fa des del rigor acadèmic, però no vol dir que es
reescrigui la història. Simplement s’adapta a favor de la nova hegemonia
cultural. O en contra, per combatre-la. Vet aquí la censura de la diplomàcia
espanyola a la presentació a Utrecht de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol
Victus
(La Campana).
Hi ha de tot. Per descomptat, aportacions acadèmiques: el polèmic congrés
Espanya contra Catalunya que va obrir Fontana el desembre passat —i que ara té
defensa en la
Crònica negra d’un simposi d’història (Base), de Jaume
Sobrequés— és replicat a 1714.
Cataluña en la España del siglo XVIII
(Cátedra), on Antonio Morales coordina autors com Ricardo García Cárcel i
Francesc de Carreras. Però predomina l’edició de reculls sobiranistes. És el
cas de
300 anys de lluita. 1714-2014 (Albertí), dels editors Elisenda
Albertí i Ròmul Brotons;
50 moments imprescindibles de la Història de
Catalunya (Columna), del periodista Jaume Clotet; i la reedició (després
de 150.000 exemplars venuts) d’
Història de Catalunya (modèstia a part)
(Columna), de Toni Soler. Precisament qui enfoca la història a l’estil
Polònia
coincideix amb Herrero de Miñón quan conclou: “Els fets històrics són
irrebatibles, però agafats en conjunt poden donar peu a interpretacions
oposades”.
Quadern posa el focus en 11 episodis o personatges de
Catalunya des del 1714 que són significatius en l’elaboració del discurs
històric.
Que “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor” ho dictaminen els
versos de Frederic Soler, Pitarra, que el 1882 van guanyar els Jocs Florals. El
1886, el Centre Català de Pitarra va instaurar la celebració de l’Onze de
Setembre al voltant dels herois del 1714 i, singularment, del conseller en cap
Rafael Casanova (1660-1743), a qui l’Ajuntament de Barcelona va erigir el
monument el 1888. Pere Anguera a
L’Onze de Setembre (Abadia de
Montserrat), i Robert Surroca a
L’Onze de Setembre a través de la història
(Base), han estudiat l’evolució de la Diada. Més enllà de polèmiques per
l’ofrena a Casanova o els actes al Fossar (feu independentista des de 1977), la
discussió històrica rau en el manteniment d’un mite romàntic reforçat pel nou
Born Centre Cultural. I és que ni Casanova va caure el 1714 (es va fer passar
per mort) amb l’èpica que Antoni Estruch va pintar el 1909, ni la zona zero de
l’11-S català ha estat reconsagrada fins fa poc. Aprofitant els estudis
d’Albert Garcia Espuche sobre el barri de la Ribera i el destí final del mercat
del Born, s’ha erigit un memorial que va més enllà del monument al soldat
desconegut fixat en la dignificació del Fossar de les Moreres del 1989 (amb
peveter del 2001).
L’arqueòleg Roger Molinas, autor de
Patrimonicidi (El Llum),
argumenta que, més enllà de la tradició oral, citada per Albert Balcells a
Llocs
de memòria dels catalans (Proa), no hi ha proves que la fossa parroquial
de Santa Maria del Mar —ossera des d’època romana— fos el destí principal dels
entre 5.000 i 7.000 morts del setge borbònic. I Sánchez Piñol reivindica a
Victus l’heroisme del militar galaicoasturià Antoni de Villarroel (1656-1726) i
de les classes populars en la defensa de Barcelona. Casanova cau del pedestal
en ser presentat com el cap dels “pendons vermells” i d’uns “ministres de la
Generalitat que eren d’allò més penós”. Si Villarroel va morir a la presó i un
altre heroi del 1714, el general Moragues, decapitat, Casanova els va
sobreviure a la seva casa pairal de Sant Boi: rehabilitat com a advocat i amb
els seus béns restituïts pels mateixos Borbons a qui havia combatut.
2.El general Prim, amb caixa i faixa
A redós del bicentenari de Joan Prim (1814-1870), el català més influent del
segle XIX ha estat exhumat. D’entrada, per aclarir el seu assassinat a Madrid
el dia que s’entronitzava Amadeu I de Savoia: va ser tirotejat i apunyalat,
segons
Las muertes de Prim (Tébar Flores), de la forense María del Mar
Robledo i el criminòleg Ioannis Koutsourais. Però l’exhumació del fill de Reus
amb estàtua a la Ciutadella serveix, sobretot, per exalçar aspectes d’una
figura que Borja de Riquer veu objecte de “culte, manipulacions i equívocs” (
L’Avenç,
núm. 404). Mentre TV-3 i TVE produeixen el biopic
Prim, l’assassinat del
carrer del Turco, el periodista Arnau Cònsol reivindica amb
El general
Prim (La Mansarda) el patriotisme “d’un líder generós i just, amb el grau
de duresa i brutalitat necessàries”. I el contraposa a la figura del seu rival
Baldomero Espartero, estigmatitzat per predicar amb l’exemple que calia
bombardejar Barcelona cada 50 anys.
Però Prim no va ser un sant, com va deixar clar Pere Anguera a
Biografía
de un conspirador (Edhasa). De Prim és la sentència “o faixa o caixa”
quan, el 1843, va bombardejar Barcelona per reprimir la revolta de la Jamància.
La faixa de general se la va guanyar com a governador de Puerto Rico, a les
guerres de Crimea, el Marroc, Mèxic i als prolegòmens de la de Cuba. La caixa
de mort la va encarregar a terminis exercint com un dels espadones que
intrigaven a l’Espanya d’Isabel II. El van amortallar quan, presidint el Govern
de la Revolució de 1868, va jugar una carta monàrquica constitucional no
volguda ni pel republicanisme ni pels seus rivals liberals.
3. L’ignot federalisme
de Pi i Margall
Des de l’agost, l’activista veïnal Joan Maria Soler fa córrer per
YouTube
el seu curtmetratge animat
El sofá, que defensa la Confederació dels
Pobles Lliures de la Península Ibèrica. Enmig d’una posada en escena naïf,
apel·la a diversos referents històrics: Francesc Pi i Margall (1824-1901)
precedeix Teófilo Braga, Joan Maragall, Miguel de Unamuno, Alfonso Castelao,
Joaquim Maurin, Natalia Correia, José Saramago i Francesc Macià, que el 14
d’abril de 1931 va proclamar “la República catalana com a Estat integrat de la
Federació Ibèrica”. Les prop de 2.000 visualitzacions d’
El sofá no
faran la competència a
L’endemà, d’Isona Passola, però sí que
interroguen sobre la poca difusió dels ideals i la figura de Pi i Margall, que
el 1873 va succeir el també català Estanislau Figueras com a efímer president
de la Primera República Espanyola. Probablement és més conegut el seu coetani
Laureà Figuerola (1816-1903), el ministre de Prim que va instaurar la pesseta
com a moneda oficial.
El desembre del 2013, al seu testament intel·lectual
Trilogia federal:
tres cartes d’un federalista català, el politòleg Miquel Caminal explicava
que ni el Pi i Margall de
Las nacionalidades (1876), ni el Valentí
Almirall de les
Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y
para la del Estado Cataluña (1868) i
Lo catalanisme (1886), van
assolir mai el ressò que es mereixien. Deia Caminal: “L’oblit persistent de les
idees polítiques d’Azaña, com de Pi i Margall i Almirall, la seva solitud, no
són casualitat; formen part d’aquesta Espanya autista amb la seva pròpia
història, obstinada a cometre i repetir els mateixos errors del passat”.
4. El tancament de caixes... i d’anarquistes
Des que Pasqual Maragall va signar el 2010 un manifest pro-Estatut que
instava a “un tancament de caixes per part del poble català” com el de 1899 en
defensa del concert econòmic, en cercles sobiranistes ha sigut recurrent
aquesta idea d’insubmissió fiscal. Les noves síntesis divulgatives de Clotet i
Albertí-Brotons hi dediquen capítols específics. I, com ja va fixar Josep
Termes a
Història del catalanisme fins al 1923 (Pòrtic), inscriuen en
la gènesi del catalanisme —que va del Memorial de Greuges (1885) i les Bases de
Manresa (1892) a la Solidaritat Catalana (1906)— també la vaga fiscal de 1899,
que, “malgrat acabar en derrota, fou en realitat una victòria”. Centrada a
Barcelona, durant tres mesos va liderar la protesta la Lliga de Defensa
Industrial i Comercial abans de claudicar per la repressió estatal i les
pèrdues econòmiques.
En canvi, ni Clotet, ni Albertí-Brotons, ni Soler —però sí Termes a
Històries
de la Catalunya treballadora (Empúries)— recullen el Procés de Montjuïc
contra l’anarquisme català que, entre 1896 i 1898, va trasbalsar Barcelona i va
tenir eco a Europa. L’agitació social exemplificada en les bombes del Liceu
(1893) i Corpus (1896) va acabar amb la detenció indiscriminada de més de 400
persones, tancades a Montjuïc. La pressió social i internacional no va evitar
cinc execucions, però sí la deportació africana de la majoria dels condemnats,
expatriats a la Gran Bretanya i, el 1901, indultats. El 1902 una vaga general
va deixar clar que, com la qüestió nacional el 1899, la qüestió social estava
irresolta. Clar presagi de la Setmana Tràgica de 1909.
5. El llegat de Francesc Cambó
“República o Monarquia? Catalunya! Això deia Cambó i això diem nosaltres”.
Van ser les paraules de Josep Antoni Duran i Lleida per justificar l’abstenció
de CiU a la llei d’abdicació de Joan Carles I. El cinisme d’aquest comodí
esgrimit pel catalanisme conservador —i replicat per Niceto Alcalá Zamora en
retreure al líder de la Lliga Regionalista voler ser “alhora el Bolívar de
Catalunya i el Bismarck d’Espanya”— no s’entén sense precisar que Cambó el va
fer servir, el desembre de 1918, en retirar-se els diputats catalans de les
Corts en un moment d’agitació social i reivindicació d’un primer Estatut
d’Autonomia fallit. Atès que Cambó (1876-1947) ja havia estat ministre d’Alfons
XIII el 1918 (de Foment) i ho seria el 1921 (de Finances), diu Termes que
aquell estirabot va ser “una forma de barrar el pas als republicans i un intent
de fer oblidar la col·laboració de la Lliga amb el Govern central”. Després
Cambó la faria més grossa avalant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, a
qui va finançar com a mal menor (i benefici major) de la burgesia catalana.
Malgrat que Agustí Colomines i Aurora Madaula signen
Pàtria i progrés.
La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924 (Comanegra), el fet que l’any del
seu centenari (eclipsat pel Tricentenari) el referent de cert nacionalisme encara
sigui Cambó i no el pare de la primera institució moderna d’autogovern, Enric
Prat de la Riba (1870-1917), deu voler dir alguna cosa. Quina? Potser a Artur
Mas, que en la investidura del 2010 es va reclamar “hereu” de Prat de la Riba i
Francesc Macià, a hores d’ara ja el guanya Macià. Si no se li imposa Cambó.
6. L’independentisme de Salvador Seguí
El 2012, el líder de la CUP, David Fernández, va defensar l’independentisme
del líder de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1886-1923). La base
argumental, difosa per les xarxes i en una polèmica de Gerardo Pisarello i
Jaume Asens a Diagonal (7/12/2012) amb un historiador madrileny de pseudònim
Mauricio Basterra, és la cita d’un discurs de Seguí a l’Ateneo de Madrid,
l’octubre de 1919: “Als treballadors, com sigui que amb una Catalunya
independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la
independència de la nostra terra no ens fa por”. Basterra acusa de “manipular”
el passat per “justificar posicions presents” i de descontextualitzar el
discurs anarcosindicalista, extret del llibre
Apòstols i mercaders que
Pere Foix, amic de Seguí afí a ERC, va publicar el 1949 a Montevideo.
Sense cap biografia de Seguí per arbitrar la polèmica més enllà dels apunts
de Josep Maria Huertas —
El Noi del Sucre (Laia)—, l’historiador Xavier
Domènech dóna la raó a Basterra: “El Noi del Sucre és un referent per a tothom;
però que fos independentista, quan el catalanisme passava aleshores per
reconstruir Espanya, no se sustenta”. Estirant del fil a Hegemonías (Akal),
Domènech veu en Seguí el Gramsci català i sosté que entre la vaga de La
Canadenca de 1919 i el seu assassinat per pistolers patronals es va erigir en
“un revolucionari intel·ligent que va propugnar àmplies aliances polítiques i
socials”. Isidre Molas ja va fer aquesta observació a
Salvador Seguí
(Edicions 62), igual que Termes va sentenciar que “l’articulació entre el
catalanisme polític d’esquerra i el món obrer es va fer de la mà d’homes” com
Seguí, Francesc Layret i Lluís Companys.
7. Miquel Badia i la FAI, a cara o creu
Fa tres anys, Agustí Colomines va agitar una polèmica sobre la violència
d’una part de l’independentisme en criticar un homenatge a Miquel i Josep Badia
i els seus “feixistitzans escamots” d’
Estat Català (Avui, 30/5/2011).
Els va titllar “d’assassins”, al nivell dels anarquistes que, el 28 d’abril de
1936, van matar l’anomenat Capità collons. Miquel Badia (1906-1936) va estar
amb Josep Dencàs al capdavant de l’ordre públic de la Generalitat republicana,
i tots dos es van enemistar amb Lluís Companys i la FAI mentre flirtejaven amb
el feixisme en nom de la independència. Sobre aquest terreny relliscós matisen
amb rigor Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez a
Contra Companys (PUV) i
Fermí Rubiralta a Miquel Badia (Duxelm). I sobre el mateix terreny han
lliscat el dirigent d’ERC Oriol Junqueras, l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa i
el director del Born, Quim Torra, que el 2013 van anar a l’homenatge a Badia
que aplegà l’extrema dreta independentista.
L’altra cara de la moneda és el manteniment del tòpic perfil murciano i
violent de la CNT-FAI. José Luis Oyón, a
La quiebra de la ciudad popular
(Serbal), i José Luis Martín Ramos, a
La rereguarda en guerra
(L’Avenç), aporten matisos poc divulgats. Oyón admet que “la figura del
murciano faista, una representació gairebé racista de certa premsa dels anys
trenta, ha estat pietosament ignorada per la historiografia frontpopulista”.
Però aclareix que no era “l’element forà, socialment irresponsable” citat per
Jaume Vicens Vives, perquè “rarament duia les idees a la maleta”; les adquiria
a Barcelona, en la misèria i d’anarquistes catalans.
Martín Ramos desmenteix “la imatge tòpica del patruller com un indiviu de la
FAI”: el 1936, de patrulles de control van tenir-ne tots els partits, i les
d’ERC “van ser importants i no només anecdòtiques”.
8. Samaranch i la cara fosca dels catalans
“Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li
va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a la Curullada, un
poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la
60a Divisió republicana”. Així començava Josep Maria Huertas un perfil de
Samaranch (1920-2010) censurat per una editorial catalana. S’hi explicava que
l’artífex dels Jocs Olímpics de 1992 des de la presidència del COI s’havia
passat a les tropes feixistes i que, en morir Franco el 1975, un Samaranch
president de la Diputació de Barcelona i aspirant a líder de la dreta catalana
(fracassaria electoralment el 1977) havia dit: “Soy franquista ciento por
ciento”. Quan va morir el 2010, Samaranch va tenir uns funerals d’Estat,
presidits per Joan Carles i Felip de Borbó. Quatre anys després, l’alcalde
Xavier Trias ha hagut de recular en la seva idea de dedicar-li un carrer
perquè, tret del PP, tothom s’hi oposa.
Samaranch il·lustra les contradiccions sobre les complicitats catalanes amb
un franquisme vencedor d’una Guerra Civil presentada sovint només en clau
Espanya contra Catalunya. N’és un exemple que Francesc Xavier Hernàndez i
Francesc Riart, a
Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans (Dalmau),
amaguin en un peu de pàgina el franquista Terç de Nostra Senyora de Montserrat
mentre dediquen pàgines senceres a glossar els republicans catalans a la Guerra
Civil i la Segona Guerra Mundial. I simptomàtic és que siguin petites
editorials valencianes o mallorquines les que publiquin treballs sobre la
relació entre la cultura catalana i el franquisme, com
La cara fosca de la
cultura catalana (Lleonard Muntaner), de Jordi Larios, i
Entre el
malson i l’oblit (Afers), de Carles Santacana.
9. El mirall trencat de Pujol
L’autoinculpació de Jordi Pujol per frau fiscal trenca un mite polític que
acabava d’entrar en la literatura amb la novel·la de Jordi Mercader sobre els
Fets del Palau 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna).
Un gran acte al Palau de la Música, el 19 de maig del 2010, va commemorar el
mig segle de la protesta (amb
El cant de la senyera) contra Franco i
el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga, que havia dit: “Todos los
catalanes son una mierda”. Pujol no hi va ser, però ho va instigar i va pagar
amb dos anys i mig de presó. Ho relata el periodista Enric Canals a
El
consell de guerra a Jordi Pujol (Pòrtic), reforçat amb el documental de
TV-3
Pujol / Catalunya i una edició facsímil del sumari contra Pujol a
càrrec de la Generalitat. “No farem mai tota la justícia que caldria envers
Jordi Pujol i Marta Ferrusola”, va dir el conseller Francesc Homs durant la
presentació del llibre, al costat de Pujol i l’historiador Josep Maria Solé i
Sabaté, el 17 de juliol, una setmana abans de l’autoinculpació.
Però serà el rigor historiogràfic l’element que acabarà de desmuntar el mite
de Pujol. Mentre Paola lo Cascio ja ha estudiat a
Nacionalisme i
autogovern. Catalunya, 1980-2003 (Afers) un pujolisme que va assolir el
poder amb l’ajuda d’una patronal aterrida pel triomf de l’esquerra, treballs
recents apunten a noves sorpreses. Jordi Amat, amb cartes de Josep Benet,
revela que Benet va orquestrar el mite del Palau més enllà de les pintades
“Pujol/Catalunya” de l’escriptor Xavier Polo. “Necessitem que el cas Jordi
sigui conegut als barris i no es quedi entre l’element burgès”, instava Benet.
I estudiants comunistes com Jordi Borja i Quim Sempere van fer pintades per la
llibertat de Pujol.
Anys després, amb Benet com a company de viatge del PSUC, Manuel Fraga i
Rodolfo Martín Villa van negociar amb “l’interlocutor privilegiat” Pujol
precisament per barrar el pas als comunistes en àmbits com el moviment veïnal.
La figura d’un banquer amb pedigrí antifranquista va servir a la dreta catalana
i espanyola per pactar una transició d’ordre i amb previsions d’autogovern a la
baixa: fins que les manifestacions de febrer de 1976 (Pujol no hi va anar), les
Diades de 1976 i 1977 i la victòria de PSC-PSOE i el PSUC el 15 juny de 1977
van posar el Govern contra les cordes, Pujol acceptava el Consejo General
d’Adolfo Suárez i renunciava a restablir la Generalitat. És a les hemeroteques
i en papers del negociador de la UCD Federico Mayor Zaragoza, que Molinero i
Ysàs citen a
La cuestión catalana.
10. Xirinacs i la transició, mites enfrontats
A l’agost es va fer el tercer aplec en record de Lluís Maria Xirinacs
(1932-2007) al bosc del Ripollès on el sacerdot —conegut per les plantades de
protesta antifranquista a la Model i que el 1977 fou elegit senador
independent— es va deixar morir, 30 anys després, en un “acte de sobirania”.
Així ho va deixar escrit en una carta on reiterava les crítiques de les seves
memòries
La traïció dels líders (Llibres del Segle), que el periodista
Francesc-Marc Álvaro ha evocat arran de la confessió de Pujol (La Vanguardia,
1/9/2014). Per a l’esquerra independentista, que ha recollit 14.060 euros amb
micromecenatge per fer un documental, la figura de Xirinacs té clars molt
clars: en concret, les esmenes a la totalitat que va fer a la Constitució i
l’Estatut per no recollir el dret a l’autodeterminació ni els Països Catalans.
Però també té obscurs: fracassar el 1980 al capdavant d’un Bloc d’Esquerra
d’Alliberament Nacional enfrontat als Nacionalistes d’Esquerra de Jordi
Carbonell i haver-se declarat “amic d’ETA” el 2002. I convé també explicar que
el senador Xirinacs va votar a favor de la Llei d’Amnistia que ara es denuncia
com a llei de punt final. O que les seves esmenes constituents de 1978 no
defensaven la independència —tampoc ho va fer el diputat d’ERC Heribert Barrera—,
sinó un “Estatut nou adaptat a les circumstàncies” i una Espanya confederal.
La mitificació de Xirinacs està en marxa des que el 13 d’octubre del 2008 un
homenatge al Palau de la Música dirigit per Joel Joan va recrear la
manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer de 1976 com si fos una marxa
independentista que mai no va existir. Al marge de “dotar d’èpica
l’independentisme”, segons Andreu Mayayo (El Periódico, 17/10/2008), la
construcció d’aquest mite enllaça amb la tendència a desconstruir-ne un altre:
el de la Transició espanyola. Mayayo a
La ruptura catalana (Afers),
Antoni Segura a
Crònica del catalanisme. De l’autonomia a la
independència (Angle), Pau Casanellas a Morir matando (Catarata) i Molinero i
Ysàs a La cuestión catalana hi posen el rigor acadèmic. Però, com admet Xavier
Domènech, és una assignatura pendent adonar-se de “l’impacte” que en la crítica
de la Transició tenen obres més polítiques que historiogràfiques, com
CT o
la Cultura de la Transición (Debolsillo), del periodista Guillem Martínez,
i
La Transición contada a nuestros padres (Catarata), del politòleg de
Podemos Juan Carlos Monedero.
11. La mesura dels Onze de Setembre
“S’ha dit —i és cert— que no hi podia haver el milió o milió i mig de
persones que la premsa va afirmar que havien omplert els carrers”. Sobre la
Diada de 1977, així de clar es pronuncia l’històric membre del Front Nacional
de Catalunya Robert Surroca, autor de La Diada (Base). Fa una dècada, tirant
d’hemeroteca, el col·lectiu Contrastant va calcular el nombre de manifestants
d’aquella Diada en 266.689 persones. La Guàrdia Urbana va xifrar els de l’Onze
de Setembre del 2012 en més d’un milió. A la Via Catalana del 2013, la
Generalitat va donar dades d’1,6 milions de participants a la cadena humana de
400 quilòmetres que l’ANC va organitzar amb 455.000 inscrits previs.
Contrastant (700.000) i Societat Civil Catalana (793.683) van rebaixar el
càlcul a gairebé la meitat...
Sense entrar en la guerra de xifres, però passant les que hi ha pel sedàs
comparatiu, Xavier Domènech apunta que l’Onze de Setembre de 1977 va ser
“injustament desbancat com el més multitudinari de la història” per la Diada
del 2012, celebrada en “una Catalunya que supera en dos milions la població
dels setanta”. Però, com conclou Surroca pel 1977: “Tant li fa, tot Catalunya
era en aquella manifestació”. Ho ratifica l’exgovernador civil i exministre
d’UCD Salvador Sánchez Terán a
De Franco a la Generalitat (Planeta):
“La manifestación fue verdaderamente impresionante y demostró ante toda España
y ante el mundo la realidad política de Cataluña”. Com del 2012 ençà. Els fets
històrics són els que són; després, cadascú els reenfoca i interpreta com vol.