A Rússia no existeix cap força que hegemonitzi l'oposició a
Vladimir Putin. Quan els mitjans occidentals es refereixen a l'oposició,
sobretot es refereixen, a l'oposició extraparlamentària
ÀNGEL FERRERO, MOSCOU 08/03/2015
Directa
Hores després del seu assassinat, Borís Nemtsov era
presentat per alguns mitjans occidentals com a “líder de l'oposició”, i la seva
figura, magnificada. En el mar de tricolors russes que acompanyava la marxa del
diumenge en la seva memòria sobresortia, aquí i allà, alguna bandera de partits
el nom dels quals resulta, com menys, fosc, com Solidarnost o PRP-Parnas, del
que Nemtsov era copresident. El Partit Comunista de la Federació Russa
(PCFR) no va assistir a la marxa i va mantenir la convocatòria d'una manifestació
anticrisi sota el lema “Primavera roja”, i els grups nacionalistes tampoc hi
van participar. “Oposició monolítica per descomptat que no existeix; de fet,
pràcticament no existeix oposició”, li va etzibar-li diumenge passat a aquest
periodista un moscovita, amb el proverbial aplom que caracteritza a les
ciutadanes d'aquest país. Efectivament, a Rússia no existeix cap força que
hegemonitzi l'oposició a Vladimir Putin.
Segons l'última enquesta del Centre Levada, un 57% de les
russes volen que Putin sigui reelegit president el 2018 (22% en 2013). El
principal partit de l'oposició parlamentària, el PCFR (19,2% dels vots en les
eleccions de 2011; 92 escons en la
Duma), s'enfronta a un envelliment de la seva militància i
una sèrie de problemes estructurals, de discurs i imatge pública que impedeixen
el seu creixement.
El segueix Rússia Justa de Serguei Mirònov (13,2% dels vots;
64 escons), un partit putativament socialdemòcrata, membre de la Internacional Socialista,
però en el qual milita, per exemple, Ielena Mizulina, la diputada artífex de la
legislació contra la propaganda homosexual a Rússia. Tanca l'arc parlamentari
el Partit Liberal Demòcrata de l'histriònic Vladimir Zhirinovsky (11,7% dels
vots; 56 escons), un partit que en realitat no és cap d'ambdues coses que diu
ser, sinó un partit nacionalista-populista del que es rumoreja des de fa anys
que va ser creat amb la intenció de dividir el vot dels comunistes.
Quan els mitjans occidentals es refereixen a l'oposició a
Rússia, es refereixen, sobretot, a l'oposició extraparlamentària, i en
particular als liberals. La base de suport d'aquests és urbana, relativament
jove i es concentra a les ciutats de la part europea del país. A continuació,
un resum de les principals figures de l'oposició extraparlamentària russa.
Alexei Navalni (1976)
La cara més coneguda de l'oposició extraparlamentària.
Llicenciat en Dret, les vives denúncies en el seu blog de diversos casos de
corrupció el van fer, en part, popular, i va ser, sens dubte, el personatge més
destacat de les protestes de 2011-2012. Molt benvolgut pels mitjans
occidentals, especialment nord-americans, menys coneguts entre el públic
occidental són els seus vincles amb grups nacionalistes, pels quals va ser
expulsat del partit liberal Yabloko. Veure Directa 328. Navalni ha participat
en actes obertament racistes com la “Marxa russa” o “Deixem d'alimentar al
Caucas!”. Durant les eleccions a l'alcaldia de Moscou de 2013 va presentar-se
amb un programa reformista i neoliberal i va obtenir el 27,24% dels vots, el
segon millor resultat. Navalni ha estat diverses vegades detingut i acusat de
frau per la seva gestió com a assessor del governador de Kirov el 2009.
Actualment es troba en arrest domiciliari.
Ksènia Sobchak (1981)
Presentadora de la cadena de televisió Dozhd (Pluja),
Sobchak és la filla d'Anatoli Sobchak, el primer alcalde de Sant Petersburg
després de la dissolució de la
URSS. Va ser considerava una celebrity, “la Paris Hilton russa”
que participava en concursos com Dom-2 –la versió russa de Gran Hermano– fins
que a partir de 2011 es va unir a les protestes. La seva fortuna i la seva
exposició pública, en canvi, generen recels entre moltes russes, i fins i tot
va ser esbroncada per moltes manifestants quan va pujar al podi durant les
manifestacions de 2011.
Ilia Iaxin (1983)
Va ser el líder de la secció juvenil de Yabloko abans de
fundar el 2008 el moviment Solidarnost, que pren el seu nom del sindicat que va
protagonitzar les protestes contra la Polònia comunista els anys vuitanta. Va ser
parella de Ksènia Sobchak i, com la majoria de membres de l'oposició
extraparlamentària, es maneja bé a les xarxes socials, especialment a Twitter.
Serguei Udaltsov (1977)
El gran oblidat. Udaltsov és el dirigent del Front
d'Esquerres, una coalició que reuneix a l'esquerra extraparlamentària. Les
seves trucades a la subversió, declaracions polèmiques sobre el passat
comunista del país i estil de vida auster, que entronca amb el dels
revolucionaris russos, el converteixen en incòmode per a bona part de
l'electorat, inclòs el PCFR, pel qual, malgrat tot, va treballar com a assessor
en la campanya presidencial de 2012, i del que va arribar a sonar com a recanvi
de Guennadi Ziugànov, secretari general del PCFR. En arrest domiciliari des de
2013. La seva dona, Anastasia Udaltsova, porta la campanya de premsa.
Eduard Limònov (1943)
El veterà de l'oposició. Encara que aquest escriptor,
conegut pel seu llenguatge directe i cru, ha tornat a Europa occidental a les
pàgines de cultura per la biografia que Emmanuel Carrère ha escrit sobre ell,
la seva influència política ha minvat. Originari de Khàrkiv, va marxar de la URSS i a Nova York i París va
relacionar-se amb la contracultura abans de tornar a Rússia, on va fundar amb
Aleksandr Dugin el Partit Nacional-Bolxevic, inspirat en les idees de Tercera
Posició dels anys trenta. Les escissions i prohibicions han portat a Limònov a
intentar buscar suports en altres polítics, des de Nemtsov fins a Kaspàrov.
Actualment lidera el partit Una Altra Rússia i escriu regularment al seu blog i
en capçaleres com la nacionalista Zavtra.
Mikhaïl Khodorkovsky (1963)
Va ser l'oligarca que va desafiar la “vertical de poder” de
Putin. Després del seu empresonament per evasió d'impostos i malversació de
fons va arrencar una campanya pel seu alliberament a Occident, on fins i tot va
ser qualificat de “presoner polític”. Amnistiat el 2012, viu exiliat a Suïssa.
Juntament amb Navalni, és un dels favorits per EUA per encapçalar l'oposició
extraparlamentària de tall liberal. A Rússia, no obstant això, la seva
pertinença al grup de oligarques que van protagonitzar el saqueig de l'Estat
els anys noranta no el fa popular.
Mikhaïl Prokhorov (1965)
Va ser l'oposició. Aquest oligarca, propietari de Norisk
Nickel, el major productor de níquel i pal·ladi del món, va presentar-se a les
eleccions presidencials de 2011, en les quals va aconseguir un 7,94% dels vots.
L'any 2012 va crear el partit liberal Plataforma Cívica. Al febrer de 2015,
militants d'aquesta formació van participar en la manifestació Antimaidan de
Moscou, la qual cosa va ser interpretat com un intent de Prokhorov per entrar
en l'establishment polític.
Ilia Ponomariov (1975)
Diputat de Rússia Justa. Va treballar per a empreses del
sector tecnològic. Entre 2002 i 2007 va assessorar al PCFR en matèria de
comunicació. Va ser l'únic membre de la
Duma a votar en contra de la reincorporació de Crimea en
territori rus el 2014. Se l'acusa de malversar fons en la Fundació Skolkovo,
el projecte de Dmitri Medvèdev de crear un centre d'alta tecnologia prop de
Moscou. Hàbil comunicador i amb fama d'intel·ligent, es troba creixentment
aïllat dins del seu propi partit per les seves posicions.
Garri Kaspàrov (1963)
L'excampió d'escacs va anunciar la seva retirada el 2005 per
dedicar-se a la política. Va formar el moviment Front Civil Unit, però la seva
evident feblesa va portar-lo a aliar-se en una coalició amb Nemtsov, Iaxin i
Limònov anomenada L'Altra Rússia que, unida solament per la seva oposició
comuna a Putin, va dissoldre's l'any 2010. El 2013 va anunciar en una roda de
premsa que no tornaria a Rússia. La seva influència a Rússia és pràcticament
nul·la, i els missatges del seu compte de Twitter estan escrits directament en
anglès.
Guennadi Gudkov (1956)
Diputat de Rússia Justa. A diferència d'altres membres del
seu partit, va participar, juntament amb Ponomariov, a les protestes de
2011-2012. Va treballar al KGB i la seva organització hereva, el FSB, abans
d'entrar en política. L'any 2012 va ser-li retirada l'acta de diputat, després
de ser acusat de rebre diners d'una constructora. Gudkov és el propietari
d'Oskord, una empresa de seguretat. El seu fill, Dmitri Gudkov, també diputat
de Rússia Justa, és un altre destacat membre de l'oposició extraparlamentària.
L'any 2012 va fer-se pública una conversa entre Gudkov i Vladimir Rizhkov,
dirigent del partit republicà RPR-Parnas -la formació de Nentsov- en què
discutien com soscavar a altres partits opositors per capitalitzar el
descontent.
https://directa.cat/actualitat/qui-es-qui-loposicio-russa
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Asesinato al lado del Kremlin
Boris Nemtsov fue asesinado a tiros en el mismo momento en que los preparativos para una nueva manifestación en Moscú de la oposición rusa estaban en pleno apogeo. A pesar de los graves problemas económicos en el país, no se esperaba una asistencia masiva de público a la protesta, en gran medida porque los propios líderes de la oposición no muestran ningún interés en los problemas sociales a los que se enfrenta la mayoría de la población de Rusia. Aunque los dirigentes neoliberales de la oposición no han expresado apoyo directo a las medidas de austeridad adoptadas por las autoridades, tampoco las han condenado. En el mejor de los casos, opositores han declarado que la causa de todas las dificultades es el presidente Putin, y que si no fuera por él, la crisis terminaría inmediatamente por si misma.
En este contexto, el asesinato cometido en la noche del 27 de febrero en el Gran Puente Moskvoretsky, a algunas decenas de metros del Kremlin ha sido de lo más oportuno. Tan oportuno, que muchos comentaristas comenzaron inmediatamente a sospechar que la propia oposición lo había organizado, a fin de garantizar una participación masiva en la manifestación de protesta, transformada a toda prisa en una procesión de luto.
Esto, por supuesto, es difícil de creer. El nivel de la provocación era demasiado grande para un objetivo tan limitado y local. Sin embargo, la venganza contra Nemtsov, ha supuesto un golpe obvio al presidente Putin. La víctima de la matanza no era una seria amenaza para las autoridades. Incluso dentro del movimiento de protesta Nemtsov había jugado un papel secundario, y no había estado en el centro de los acontecimientos, ya sea orgánicamente o ideológicamente, a diferencia de Aleksey Navalny, cuya popularidad en Moscú fue aumentando rápidamente gracias a su campaña contra la corrupción, o el ex ministro de Finanzas Aleksey Kudrin , que incluso después de dimitir retenía cierto control sobre numerosas decisiones del gobierno a través de sus asociados. Los bloggers rusos, poniendo de manifiesto su amor por el humor negro, señalaron con ironía que Nemtsov era desde hace mucho tiempo un cadáver político, y que sólo la muerte le había devuelto la vida política. Como personalidad mediática, sin embargo, Nemtsov, ex gobernador de la provincia de Nizhni Novgorod, ex primer ministro adjunto, despierta sin duda interés. Los que ordenaron su asesinato, sin duda, actuaron sobre esta base.
Como siempre en estos casos, el crimen se convirtió rápidamente en una maraña de explicaciones contradictorias, mientras que los campos políticos rivales amontonaban acusaciones unos contra otros. La oposición trató de demostrar que las autoridades fueron culpables del asesinato de Nemtsov, que lo habían organizado directamente o que eran moralmente responsables, por haber creado una atmósfera de odio en la sociedad. Hay un elemento de verdad en esta última acusación, porque desde hace mucho tiempo los debates políticos en Rusia exceden los límites de las sutilezas democráticas. Pero esto se aplica también a los partidarios de la oposición, e incluso más, que a los defensores de la actual administración.
Por su parte, los partidarios del Kremlin se unieron para expresar sus sospechas de una "provocación sangrienta de la oposición", que habría exigido la realización de "un sacrificio ritual." Algunos también afirman haber visto una "pista ucraniana" en el asesinato de Nemtsov, refiriéndose al extraño papel desempeñado por la acompañante del político, una modelo de Kiev llamada Anna Duritskaya, que estaba en la escena del crimen, pero escapó completamente ilesa.
Como es habitual, las partes en conflicto no se han escuchado, y han mostrado poco interés en descubrir las verdaderas razones del asesinato. En este escenario, las observaciones del blogger de San Petersburgo Anatoly Nesmeyan , conocido en la red como El-Murid, son especialmente notables. En su opinión los que ordenaron el asesinato no fueron "conspiradores juramentados" de la oposición y occidentalistas liberales, sino personalidades de alto rango de la administración rusa. En otras palabras, se prepara un pretexto para un golpe palaciego en Moscú.
Es un golpe así, en los niveles más altos de la administración, y no manifestaciones de la intelectualidad de oposición, lo que representa la única amenaza real a Putin, quien, a pesar de todo, cuenta con el apoyo de una gran mayoría de los rusos. A menos que el presidente decida por alguna razón entregar el poder antes de tiempo, como Boris Yeltsin en 1999, nadie más que su propio círculo interno puede destituirlo. La creciente crisis en las relaciones con Occidente no está aportando ninguna alegría a la élite rusa, y el desorden económico no ofrece a sus miembros motivos para el optimismo. Los órganos del gobierno se niegan constantemente, públicamente, a poner en práctica las decisiones del presidente, como ocurrió por ejemplo en el conocido caso del impuesto que Putin intentó imponer a los oligarcas que se habían lucrado con las privatizaciones de la década de 1990. En tal situación, la cuestión de cómo reemplazar al líder surge inevitablemente, y precisamente en los niveles más altos de la administración.
Si examinamos los acontecimientos desde el ángulo de la distribución del poder dentro del gobierno, hay muchas razones para sospechar que el asesinato de un conocido político y conocido personal del presidente, literalmente a pocos pasos del Kremlin, equivale a una especie de mensaje cuyo objetivo es particularmente evidente. No hay la menor duda de que el "líder nacional" entiende la importancia de este mensaje, pero ¿qué conclusiones extraerá Putin de él por lo que se refiere a sus propias opciones? Está menos claro. Veremos en los próximos meses.
Mientras tanto, la mayoría de los ciudadanos rusos que no pertenecen ni al "partido del poder" ni a la oposición liberal han reaccionado a estos acontecimientos con una mezcla de indiferencia e incomprensión. En un contexto de miles de muertes de residentes pacíficos del Donbass, el asesinato de una única figura política en Moscú difícilmente puede despertar emociones poderosas. Sobre todo porque muchos todavía recuerdan el papel desempeñado por Boris Nemtsov en 1993, durante el bombardeo del parlamento ruso por las tropas del presidente Yeltsin.
Entonces fue el propio Nemtsov quién, dirigiéndose a un vacilante primer ministro Viktor Chernomyrdin, pronunció las famosas palabras: "¡Aplástalos, Viktor Stepanovich, aplastalos! ¡No hay tiempo que perder! ¡Aniquílalos! "
Boris Kagarlitsky fue diputado del soviet de la ciudad de Moscú entre 1990 y 1993 y actualmente es director del Instituto de Globalización y Movimientos Sociales (IGSO) en Moscú.
