El govern de Syriza i la lluita dels pobles contra els
mercats
IVAN GORDILLO 18/02/2015 La directa,
Les primeres setmanes del govern grec de Syriza estan sent
vertiginoses. Tant el seu ministre de finances, Yannis Varoufakis, com el
primer ministre, Alexis Tsipras, van iniciar just després de prendre possessió
del càrrec una serie d'entrevistes amb els representants polítics de les
principals economies de la zona euro. La primera trobada important es va
produir a Atenes amb la visita del cap de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Les
imatges de la roda de premsa en la que Varoufakis anuncia el no reconeixement
de la Troika i
la cara de circumstàncies del ministre holandès de finances han donat la volta
al món. Dijsselbloem és alhora cap del buró del Mecanisme Europeu
d'Estabilització (MEDE), creat el 2011 per facilitar els crèdits de «rescat»
als països del euro amb problemes financers, a canvi, evidentment, d'aplicar
una sèrie d'ajustaments estructurals fonsmonetaristes sota la tutela de la Troika.
El pla proposat per Syriza pot topar amb importants límits
en la pròpia lògica del capital
Aquesta trobada exemplifica el xoc de trens que Syriza pot
provocar dins la UE. Per
una banda tenim un economista heterodox com Varoufakis, amb una formació
acadèmica convencional d'alt nivell, especialitzat en teoria de jocs, professor
en diverses universitats del món, però amb plantejaments keynesians d'esquerres
sobre l'economia mundial, la crisis de la zona euro i un pla d'acció ben
definit de reformes no només per l'economia grega sinó pel conjunt de la UEM , una mena de New Deal
contra la recessió europea. Varoufakis es defineix políticament com a humanista
socialista i va néixer al si d'una família obrera on el seu pare metal·lúrgic
va ser engarjolat pels feixistes. Per altra banda, Dijsselbloem, representa el
buròcrata impassible encarregat de portar a terme els plans d'austeritat
marcats per la Troika ,
organització que ha permès l'entrada del FMI a Europa, amb quirúrgica
legalitat.
Els plans d'ajustament fonsmonetarises són ben coneguts a
altres regions del món i existeix una amplia literatura sobre les lamentables
conseqüències socials que han provocat. Però el pla proposat per Syriza pot
topar, com veurem, amb importants límits en la pròpia lògica del capital.
Els mal anomenats «rescats»
El principal problema dels anteriors rescats de Grècia és
que no han aconseguit el principal dels objectius declarats, al menys
formalment, de reducció del deute. El 2012 el govern grec es va veure obligat a
recórrer a un segon rescat davant la incapacitat de fer front als venciments
del primer rescat de 2010 i molt probablement acabaria passant el mateix el
2015. Sembla del tot evident que aquesta lògica comptable segons la qual una
reducció de les despeses per reduir el dèficit ens permetrà pagar el deute
contret no funciona si el que s'aconsegueix és la paràlisi de l'economia i el
sistema productiu encarregats, al cap i a la fi, de generar la plusvàlua
suficient per retornar el préstec. Aquesta visió superficial queda encotillada
en el curt termini on certament s'aconsegueixen reduccions del deute -el 2012,
Grècia va reduir el deute públic en 50.000 milions d'euros- però obliga a
endeutar-se novament atès que no es generen les condicions productives
necessàries per la recuperació i el possible retorn del deute a més llarg
termini. El 2013 el tresor grec tancava l'exercici amb un deute públic de
320.000 milions d'euros, 20.000 milions més que l'any anterior. El tercer
trimestre de 2014 el deute públic assolia un nivell semblant arribant al 176%
del PIB.
Grècia ha servit de laboratori de proves al neoliberalisme
de la zona euro i d'exemple per justificar l'economia del xantatge a la resta
d'Estats
Segons dades d'Attac, dels primers 23 trams del rescat
sumant un total de 206.900 milions d'euros, 58.200 milions es van destinar a
recapitalitzar bancs privats grecs. 101.331 milions es van destinar als
creditors de deute públic grec, ja sigui per fer front al venciment establert,
indemnitzar-los per les pèrdues obtingudes o per recomprar bons desvaloritzats.
I 43.700 milions van anar al pressupost nacional, dels quals 34.600 milions van
servir per pagar interessos.
El que sí han aconseguit els plans d'ajustament estructural,
pel que estan realment dissenyats, és generar un context propici pel capital i
les seves inversions caracteritzat, d'una banda, per la destrucció dels
capitals menys competitius i la desvalorització de la mà d'obra, és a dir, la
reducció dels salaris, i, per altra banda, la venda a preu de saldo del
patrimoni públic i la privatització dels serveis socials. Conseqüentment, tot i
ser beneficioses per rellançar la inversió, les polítiques d'austeritat han
provocat un paisatge socialment dantesc si ho comparem amb els nivells de
benestar de les societats del nostre entorn. Una taxa d'atur per sobre del 25%,
una caiguda del poder d'adquisició del 30% des de 2008, més de 3 milions de
persones sota el llindar de la pobresa -en un país de 13 milions d'habitants-,
la pèrdua de la cobertura sanitària per part de les persones aturades,
l'acomiadament de desenes de milers de funcionaris i fins a un 10% d'infants,
segons les institucions sanitàries, patint «inseguretat alimentària», és a dir,
gana. Més que «rescats», les reformes de la Troika són una pedra lligada al coll d'aquells
que necessiten un salvavides.
La imposició de les mesures fonsmonetaristes ha estat
exemplar. Primerament, la manera com el govern grec ha sotmès, lamentablement,
el seu poble en poc més de 4 anys, malgrat la resistència que ha suposat
l'organització de més de 30 vagues generals i la construcció d'un moviment de
base capaç de fer front a algunes de les necessitats socials a través de
l'autogestió a mesura que la seva mancança es feia palesa. Per altra banda,
Grècia ha servit de laboratori de proves al neoliberalisme de la zona euro i
d'exemple per justificar l'economia del xantatge a la resta d'Estats,
argumentant que si no es seguien les mesures d'austeritat es podria acabar com
Grècia. Aquest laboratori ha servit per testar fins on podien arribar les
reformes en el desmantellament dels Estats de benestar.
L'esperançadora victòria de Syriza
La victòria de Syriza pot revertir aquesta situació de
sotmetiment del poble grec. El govern d'Alexis Tsipras ha anunciat un paquet de
mesures urgents, de caràcter humanitari, segons el propi govern, entre les que
es contempla una ajuda alimentària i electricitat gratuïta pels més
necessitats, el restabliment de la sanitat universal, la contractació de
funcionaris acomiadats, la prohibició dels desnonaments, l'exempció fiscal per
les rendes inferiors a 12.000€, la reintroducció de la negociació col·lectiva,
l'augment de les pensions més baixes i l'augment, a partir de 2016, del SMI
fins a 751€.
El principal problema al que s'enfronta actualment el govern
grec és precisament l'elevat endeutament públic i les dificultats de
refinançament que sorgiran a partir d'ara, moment en que les polítiques
econòmiques volen afavorir la majoria de la població en comptes de tenir com
objectiu el pagament d'interessos. Aquest ha estat el tema central abordat
durant la gira de visites del ministre de finances Varoufakis. El govern grec
intenta guanyar temps, convèncer els interlocutors de l'Eurogrup (trobada dels
ministres d'economia i finances de la zona euro) de la necessitat de continuar
finançant els venciments del deute dels propers mesos i, aquesta vegada, reduir
les exigències d'ajustament estructural fonsmonetarista que el propi Varoufakis
a titllat de «tòxiques en un 30%». En el curt termini, cal fer front a la
«catàstrofe social» que han suposat les anteriors polítiques econòmiques -en
paraules del propi ministre de finances grec- i, a llarg termini, aconseguir
recuperar l'economia per poder realment tornar el deute renegociat en altres
termes. Varoufakis ha demanat el recolzament per tirar endavant una moratòria
del deute que es podria plantejar de diverses maneres per evitar el pànic dels
mercats. S'ha parlat de «crèdits pont», d'una nova emissió de deute públic
vinculat a la taxa de creixement futura i d'una actuació més proactiva per part
del BCE amb emissions d'eurobons -finançament pel conjunt de l'economia euro-,
canalitzant-lo especialment cap als Estats amb problemes. Els representants de
l'Eurogrup no contemplen aquestes opcions i no volen ni sentir a parlar de
moratòria del deute.
La moratòria del deute és el desllorigador que permetrà les
veritables reformes. I aquesta ha de consistir en un impagament real d'un
capital fictici.
Ara bé, no ens podem enganyar amb eufemismes. La moratòria
del deute, mesura clau del programa de Syriza, és el desllorigador que permetrà
les veritables reformes. I aquesta ha de consistir en un impagament real -ja no
hi ha lloc per la creativitat comptable- d'un capital fictici que en el millor
dels casos no farà més que refinançar-se in eternum -de fet, també es valora
l'opció d'emetre «deute perpetu». Quan abans s'agafi el bou per les banyes
abans es començarà a revertir el desastre econòmic europeu. No es pot seguir
combatent els símptomes sense atacar l'arrel del problema, segons planteja
Syriza. L'elevat endeutament i la financiarització de l'economia són una
conseqüència directa -no la causa de la crisi- del baix rendiment d'una
economia capitalista estancada que busca en els mecanismes financers una via
per aconseguir beneficis a curt termini i conquerir sectors de negoci fins ara
reservats al sector públic, allunyats del mercat per raons socials.
La proposta de Syriza, però, s'oposa frontalment a
l'economia del xantatge promoguda per la
UE amb Angela Merkel al capdavant. Els opinadors econòmics
convencionals han sortit en tromba fent gala de la seva contradictòria
hipocresia, el que la setmana passada no era més que una fanfarronada de
Varoufakis -la possibilitat de sortir de l'euro si no es permetia a Grècia una
moratòria-, s'ha convertit en una exigència que la UEM hauria d'utilitzar per
amenaçar Grècia. El ministre grec s'ha vist obligat a recordar els perills que
podrien comportar un fracàs del govern de Syriza indicant que la tercera força
política del país - Alba Daurada- és un partit nazi.
Tot i això, sembla que la posició del BCE és inamovible. De
moment, però, en plenes negociacions s'està produint un estira i arronsa. D'una
banda, s'amenaça en retirar l'ELA (Emergency Liquidity Assistance) mecanisme a
través del qual els bancs privats amb problemes de liquiditat reben
assistència. Per altra banda, el BCE concedeix 5.000 milions d'euros als bancs
grecs descapitalitzats per la fuga de capitals i la retirada de dipòsits fins
el 18 de febrer.
Límits de l'estratègia de Syriza
Aquest és l'escenari davant del qual no es presenten
múltiples estratègies. Segurament Syriza tingui un pla B en cas que Alemanya
segueixi enrocada. La posició de la
UE es purament propagandística si recordem que en el fons el
que està demanant el govern de Syriza és quelcom que ja es va produir amb el
segon «rescat» de 2012. Aquell rescat es va acompanyar d'una reestructuració
del 52% del deute públic grec en mans d'entitats financeres privades.
Evidentment, les entitats privades no van assumir totes les pèrdues per les
seves errònies inversions i van ser rescatades paral·lelament pels governs
europeus. La creació del MEDE -fons creat amb aportacions dels Estats de la
zona euro- el 2011 perseguia l'ampliació i establiment de l'anterior fons
creat, precisament, per fer front al primer rescat grec de 2010. El que
utilitzen ara els opinadors i representants polítics per oposar-se a l'ajuda de
Grècia -«no podem comprometre els recursos públics»- no va suposar cap problema
quan del que es tractava era de salvar el capital financer. Ara no es recorda
però en aquell moment tota l'operació perseguia evitar l'activació de les
assegurances per impagament del deute en cas de fallida -els anomenats CDS
vinculats al deute grec-, el que hauria provocat el col·lapse del sistema
financer internacional deixant en anècdota la caiguda de Lehman Brothers.
Cal una reflexió profunda sobre la qüestió de la producció i
les sobiranies de la població: què produir, com produir i per a què i qui
produir
Com es pot observar, la renegociació i ampliació del
venciment és una estratègia àmpliament utilitzada anteriorment. Per tant,
aquest no és el problema. El principal inconvenient que es planteja en aquesta
ocasió és que el govern electe per una àmplia majoria pretén posar en marxa un
paquet de veritables reformes per pal·liar les pitjors conseqüències de la
crisi i l'austeritat. Aquestes polítiques econòmiques de caire progressista
xoquen amb els plantejaments euroliberals continguts en la pròpia bastida de la
construcció del projecte europeu.
Per altra banda, el gran temor que se'ns presenta és el
límit de les mesures de tall keynesià de reactivació de la demanda i expansió
de la despesa pública que pretén portar a terme el govern de Syriza. Fins i tot
en el cas de renegociar, ampliar els venciments o aconseguir una quitança de
part del deute, en una economia sense creixement i en un marc internacional
altament competitiu se'ns plantegen seriosos dubtes sobre la possibilitat
d'èxit de les reformes sense que es torni a caure en la dinàmica deutocràtica.
Certament, una profunda reforma fiscal pot permetre a l'Estat obtenir més
recursos i millorar la distribució de la riquesa. L'Estat pot tenir accés a una
major proporció de les plusvàlues generades ampliant els impostos sobre els
beneficis i les rendes més elevades. Però ens resulta difícil veure com una
reforma fiscal suficientment profunda com la que es necessita no acabarà
precisament malmetent la taxa de rendibilitat del capital i, a llarg termini,
la inversió.
L'actual capitalisme de baix rendiment es veu obligat a
destinar tota la riquesa social a la reproducció del capital sense poder ni
tant sols contemplar l'ampliació o manteniment del pacte social. Per tant,
estem atrapats en la lògica del capital segons la qual sortir de la crisi
suposa millorar primerament les condicions del capital. Per això,
paral·lelament a la moratòria del deute i la reforma fiscal, cal una reflexió
profunda sobre la qüestió de la producció i les sobiranies de la població. Què
produir, com produir i per a què i qui produir haurien de ser els eixos sobre
els que s'hauria de plantejar l'economia de qualsevol societat que vulgui
realment deixar enrere la crisi.
Dit això, creiem que serà molt satisfactori, en aquesta
batalla entre els pobles i els mercats, que Syriza esdevingui l'eina per
plantejar i aconseguir l'impagament del deute, destruir una part important del
capital fictici i recuperar la vella reivindicació keynesiana de l'eutanàsia
del rendista. El major avenç seria que el govern grec -possiblement el govern
més a l'esquerra d'Europa després de 1945- contribueixi a l'ampliació del
moviment de base, la batalla per l'hegemonia i la construcció del poder
popular.
Ara bé, en un xoc de trens ambdues locomotores queden
malmeses. La impossibilitat de reforma de la zona euro pot ser un escenari
possible que ens podria portar a un hipotètic pla C de recuperació de la
sobirania monetària. Si l'estratègia «d'euro bo» -en paraules de Costas
Lapavitsas- no es factible, l'inevitable impagament del deute podria suposar la
sortida de l'euro de Grècia o, fins i tot, la desaparició de la moneda comuna,
un escenari que, de moment, sembla poc probable.
Caldrà veure quanta democràcia pot aguantar la Unió Europea.
Ivan Gordillo, és membre del Seminari d'Economia Crítica
Taifa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario