Indignación ante la sentencia que condena a prisión a
ocho personas por el cerco del Parlament
17
de marzo de 2015
La Marea.
BARCELONA // “La sentencia obedece a un sesgo ideológico; todo el mundo sabe cómo funciona el
Supremo, se ha plegado a las presiones del poder ejecutivo y toda la presión
ambiental que se produjo sobre la sentencia de la Audiencia ”. Así ha
valorado el letrado de varios de los condenados por el cerco al Parlament en
junio de 2011, Jaume Asens, la condena a tres años de prisión para ocho de los
encausados. En conversación con La Marea , Asens ha señalado que se
trata de un “aviso a navegantes” que establece “un precedente”, y ha
relacionado el fallo del Supremo con los casos de escraches que se han juzgado
hasta ahora, así como las acciones de Rodea el Congreso, que han terminado con
sentencias absolutorias.
El Tribunal Supremo ha decidido anular la sentencia absolutoria de la Audiencia Nacional e imponer penas de prisión por un
delito contra la instituciones del Estado a las ocho personas que durante el
juicio se pudo demostrar que se encontraban en el lugar de los hechos. De
confirmarse, supondría su entrada en la cárcel. El Alto Tribunal considera que
los derechos de manifestación y reunión que la Audiencia contempló para
rechazar las peticiones de pena que demandaba la Fiscalía -de cinco años y
seis meses de prisión-, colisionaron con “el derecho de participación de los
ciudadanos a través de sus legítimos representantes en el órgano legislativo”.
La protesta de los indignados alrededor del Parlament en la sesión que debía
aprobar los recortes impulsados por el Ejecutivo de Artur Mas, estima el
Supremo, pretendía “paralizar el trabajo ordinario del órgano legislativo”, y
establece que este hecho está por encima de la libertad de manifestación.
Esta sentencia contraviene lo expuesto
por la Audiencia
Nacional , que había absuelto a 19 de los 20 encausados, y
condenado a uno de ellos por una falta por pintar con spray la chaqueta de la
diputada socialista Montserrat Tura. La sentencia de la Audiencia , que contó con
la discrepancia en forma de voto particular del presidente del tribunal,
Fernando Grande-Marlaska, subrayó que los acusados no trataban de atacar el
funcionamiento de las instituciones, sino plantear que se estaba operando un
vaciamiento de los derechos fundamentales. “Quienes protestaban no querían
restricciones económicas de los servicios públicos y quienes adoptaban tales
decisiones ya no les representaban […] los partidos de Gobierno que
habían conseguido la mayoría no habían planteado ni propuesto en sus programas
el recorte de gasto social que ahora se iba a acometer“,
afirmaba el texto.
El
Govern celebra las condenas
El
portavoz del Govern, Francesc Homs, ha celebrado las condenas y en declaraciones a
los medios ha señalado que “una parte muy importante de la ciudadanía de
Cataluña no entendía que se quedara en nada lo que pasó en el Parlament años
atrás, en que hubo expresiones violentas e intimidación”. Según Homs, existía
un “sentimiento muy mayoritario” de que los hechos no podían pasar “como si no
fuera nada”.
Por el contrario, desde ICV, el diputado
de la Izquierda
Plural en el Congreso Joan Coscubiela ha criticado la
decisión del Supremo, de la cual ha destacado su “dureza y desproporción”.
A su juicio, las condenas ponen de manifiesto que las libertades públicas en
España se “reinterpretan de manera restrictiva”. El coordinador general de
EUiA, Joan Josep Nuet, ha denunciado que la sentencia se inscribe en una “campaña profunda de la derecha
política y los
partidos que dan apoyo al sistema actual para criminalizar a los movimientos
sociales”. Nuet ha subrayado que la acción de los indignados no buscaba que el
Parlament no actuase, sino “que hubiese soberanía real, que los parlamentos no
se conviertan en meros instrumentos del poder económico y financiero”.
Varios centenares de personas se han
concentrado a partir de las 20 horas en la plaza de Sant Jaume de Barcelona
para mostrar su rechazo a la sentencia y mostrar su solidaridad con los
condenados. “Yo también estaba en el Parlament, y lo volvería a hacer”, se ha
coreado en numerosas ocasiones. El diputado de la CUP David Fernàndez,
presente en la concentración, ha criticado lo que considera una “sentencia
política” y una “chapuza jurídica”. “Demuestra el doble rasero, el cinismo y la
hipocresía: 120 heridos en el desalojo de
la plaza de Cataluña, que estos sí que acabaron en el hospital con puntos de
sutura, terminaron con una absoluta impunidad“, ha expresado a La Marea. Fernàndez
ha subrayado que lo sucedido aquella jornada a las puertas del Parlament
“respondió a una estrategia planificada por el conseller de Interior, Felip
Puig, que decretó un punto muerto policial para tratar de demostrar la teoría
que mantenía, que el 15M era violento”. “Fue una protesta simbólica, que en
ningún momento trató de parar el Parlament”, ha concluido.
Según
ha confirmado Asens, las personas condenadas presentarán un recurso de amparo
ante el Tribunal Constitucional
--------------------------------------------------
Y una entrevista anterior a las dos sentencias con uno de los encausados.
..
La Directa .
--------------------------------------------------
Y una entrevista anterior a las dos sentencias con uno de los encausados.
..
“CiU es valdrà de les institucions repressores dels altres fins que en tingui de pròpies”
Ciro Morales, una de les 20 persones jutjades a Madrid
GEMMA GARCIA
Entrevistem a Ciro Morales Rodríguez, una de les vint persones que, a partir d'aquest 31 de març, són jutjades a l'Audiència Nacional. Deliberadament, no ha volgut aparèixer en una fotografia: “La meva veu intenta recollir i unir les idees del col·lectiu. Personificar l'entrevista en una foto no em sembla adequat”. No només subscriu l'eslògan de la campanya de suport, 'Jo també estava al Parlament i ho tornaria a fer', sinó que defensa fer un pas més i anar als consells d'administració del Banc Sabadell, a casa el Botín i la família Polanco o a les oficines de 'La Vanguardia'.
Us acusen d'atemptat contra les altes institucions de l'Estat, encara que la sessió del Parlament d'aquell dia es va celebrar i els pressupostos es van aprovar. A què respon una acusació d'aquesta envergadura?
Queda clar que no haver aconseguit aturar la sessió del dia no és motiu per no considerar-ho delicte. El simple fet que un moviment es cregui amb la legitimitat d'enfrontar-se cara a cara amb els emissaris de la misèria ja els fa sentir fràgils, desbordats, descol·locats... I això s'ha de tallar d'arrel, segons ells. L'acció d'aquell dia és tan virtuosa i radical que l'havien de tractar com un gran delicte. Encara que realment no passés res, encara que els seus horaris i tasques es duguessin a terme, els representants del poder no poden ni imaginar que la població cada vegada adquireixi estratègies més encertades i els acusi a casa seva i a la feina.
Com et van detenir?
Podria dir que em vaig entregar i no a la Ciutat de la Justícia. Visc al camp amb la Sandra , una altra de les encausades. A ella –i no sé si a mi també–, l'estaven vigilant durant tot el matí... amb maneres bastant poc professionals. Quan va anar a treballar, la van detenir a la carretera i se la van emportar a la comissaria de Granollers. Va decidir trucar-me per comunicar la detenció i jo, diligentment, vaig dir als Mossos que aniria a recollir-la. M'imagino que, en aquell moment, van pensar: “Aquesta és la nostra”. Van venir diversos companys de casa i vaig dir-los que jo mateix aniria al mostrador per presentar-me, avisant que, si no sortia, era que m'havien detingut. Vaig travessar la porta i, instantàniament, dos encaputxats em van agafar pels braços. No és que m'ho esperés, però, després de les detencions aleatòries d'aquell dia, t'envaeix el sentiment d'estar al punt de mira.
Us jutgen a l'Audiència Nacional. Les dues institucions catalanes, amb majoria de CiU, són acusació. En el context actual i tenint en compte que CiU ha arribat a demanar la dissolució del tribunal, com valores que en aquesta ocasió el legitimin i ho facin amb el sindicat ultradretà Manos Limpias?
La burgesia no té cap mena d'ètica i els seus representants polítics, menys. Encara que ens mostrin una suposada confrontació directa entre Espanya i Catalunya, no són més que meres tensions per parcel·les de poder. No són enemics, pertanyen a la mateixa classe i, davant els opositors reals –els de baix, els que històricament hem patit els excessos de la verticalitat social–, s'agermanen. CiU es valdrà de les institucions repressores dels altres fins que en tingui de pròpies. Manos Limpias... són figues d'un altre paner. Aquest col·lectiu viu literalment a l'Edat Mitjana i la seva obsessió per erigir-se com a garant dels valors més reaccionaris el porta a situacions que freguen la ridiculesa més extrema. Que el Parlament i la Generalitat vagin agafades de la mà amb aquesta gentussa ens demostra massa coses. La defensa del feixisme democràtic fa anar de bracet els suposats enemics enfrontats.
Quina interpretació fas de la gestió policial d'aquell dia?
És un tema una mica espinós, ja que ens deixa en una posició molt dèbil, a tots els que vam ser-hi. Tots els encausats tornaríem a manifestar-nos en una altra acció així, però tenim la sensació que vam caure en una mena de trampa ideada per Felip Puig i els caps dels seus esbirros. Aquell dia, va haver-hi càrregues policials molt aviat, molt abans que arribessin els polítics. Els policies van anar escalfant els manifestants i, després, no van protegir aquells a qui el protocol diu que han de protegir. El 15-M comptava amb un suport majoritari de la societat, era un moviment simpàtic i, després del brutal desallotjament de la plaça de Catalunya, van caure crítiques molt dures contra els Mossos... Així doncs, CiU es va encarregar que la balança canviés. D'aquí la seva actuació a les portes del Parlament: deixar fer a una població que topa cos a cos amb els culpables de la seva pobresa. Aquesta població es va comportar pacíficament, encara que intentin demostrar el contrari i fer-nos creure que la contundència és violència.
L'endemà, la premsa va ser contundent: setge al Parlament, cop d'Estat, atac... Quin paper creus que han jugat els mitjans en el cas?
Parlar de mitjans de comunicació de masses és parlar de poder. Són els seus portaveus i estan a les seves ordres. La tríada està clara: el diner mana, la política administra i la premsa parla. Configuren la realitat, tant amb les imatges, els discursos i les paraules, com en el cas del terme violència. La fam, el treball assalariat, la solitud, la desigualtat i fins i tot la mort mai no seran anomenats com a violència per un mitjà de comunicació. Ara bé, els piquets, l'insult, l'okupació, l'escopinada, l'escrache... per descomptat. Si els nostres mitjans antagonistes, els que no depenen del conglomerat financer, comencen a parlar amb nosaltres de resistència o autodefensa, potser algun dia també guanyarem la batalla del llenguatge.
